El contacte

Una de les coses que s'han posat més en valor aquests darrers mesos és la necessitat de tocar-se. Tocar, tocar-nos, tocar-se, paraules que fàcilment entraven en un context gairebé prohibit, incòmode, ara van prenent una nova dimensió, ja no ens fa vergonya, o no tanta, reconèixer que el fet de no poder tocar a les persones quan les tenim a prop és un esforç cada cop més difícil d'assumir. Senzillament, ho necessitem. El bo és que ja no ens fa por reconèixer-ho.

Fa 25 anys que em dedico a tocar gent. Sóc terapeuta corporal, de shiatsu, i desenvolupo una tècnica que anomenem Shiatsu Contact. És una tècnica de contacte d'origen japonès, amb una base molt forta de Medicina Tradicional Xinesa; simplificant podríem dir que és una mena de massatge terapèutic, mitjançant el qual podem aconseguir que les persones resolguin conflictes de qualsevol mena: emocionals, físics, psicològics, existencials... En fi, crec que s'entén. Doncs bé, gràcies a aquests anys de dedicació professional, he entès què significa el contacte. I per què és TAN important.

Quan som nadons, si no ens toquen, morim. Agafar a coll un humà petit i vulnerable possibilita el desenvolupament del seu sistema defensiu, el fa fort i resistent. Fins al tercer mes de vida no podem tenir cap sensació que ens "informi" de què som quelcom separats de la mare (faig servir el terme "mare" com a genèric de figura materna. Hi ha pares "mares"), mare i nadó són percebuts com un sol ser: el nostre sistema nerviós és molt immadur, i no dóna per més.

Sempre, però sobretot durant aquesta primera època, el contacte físic és per tant la millor de les maneres de fer que ens puguem desenvolupar com els animals que som. Vull creure que ja han quedat enrere aquelles creences de que agafar a coll un nadó quan plora és "fer-ho malbé", que els nadons ens manipulen i ploren quan en realitat no necessiten res... i potser no necessiten menjar, o estan nets, i ploren, però és que ploren perquè necessiten justament CONTACTE. No donar a un nadó el contacte que necessita (m'he referit al primer trimestre de vida, però seria extensible a la resta de la seva vida) farà que no pugui desenvolupar adequadament ni el seu sistema digestiu, ni el seu sistema nerviós (quan plora és que sent angoixa, i l'angoixa bloqueja l'evolució dels sistemes), aprendrà que per sentir alguna cosa (a ell mateix) s'ha de tensar, i aquesta tensió esdevindrà un patró de moviment, de conducta, que pot limitar molt el seu desenvolupament com a persona.

Amb això no vull dir que les persones que han patit aquest tipus de tracte a la infantesa estiguin sentenciades a la infelicitat absoluta: ja sabem que no som el que ens passa, sinó el que fem amb el que ens passa. Només vull dir que, ja que ho podem fer bé, fem-ho tan bé com ens sigui possible, i amb coneixement de causa. Agafem a coll als nens i nenes!!

I què passa amb els adults? Bé, una de les coses que ha posat en relleu la pandèmia és que l'aïllament dels altres no ens va bé. Els humans som animals gregaris, sobrevivim en comunitat, tenim tota una xarxa interna dissenyada per a establir vincles emocionals que ens ajudin a sostenir-nos. De fet, la pandèmia només ho ha posat encara més de manifest, però ja feia molt de temps que les nostres xarxes de relació estaven molt malmeses. Estàvem convençudes de què l'individualisme era l'espai de sanació, que havíem de tirar endavant soles, empoderar-nos en la individualitat... i és que senzillament no estem dissenyats per fer-ho. Per això era tan frustrant.

Evidentment, crec en la necessitat de ser autosuficient, tant com sigui possible, i en tots els sentits, però atendre només l'autosuficiència ens aboca a molta frustració, perquè els humans no som ni podem ser absolutament autosuficients. Hem dominat el món i la natura tot i ser tan deficients com animals. És la nostra intel·ligència sumada a la nostra capacitat d'establir vincles de suport i de cocreació el que ha fet possible tota aquesta superevolució. I cultivar només la individualitat és un dels nuclis de tot aquest desastre climàtic, mirar només per nosaltres, no ser capaços de veure que formem part de quelcom més gran, la natura, que nosaltres també som natura. Que els nostres peus sempre estan tocant la terra...

Tornar a tocar és, d'alguna manera, tornar a la terra. El nostre cos, la nostra "part material" és la Terra, sentir-la, respirar-la, fer cas a aquesta part material ens facilita estar també en contacte amb tot el que ens envolta, amb les nostres necessitats i amb les necessitats comunes, globals. Per això, sovint em trobo que quan les persones són "tocades" (ho poso entre cometes perquè no és un fet purament físic, sinó que hi ha d'haver la intenció d'arribar a allò profund de l'altre) troben el Camí. Retroben com aprofitar el moment i el lloc en què es troben, sense esforç, sense lluita, fàcil, potser amb dolor, però fàcil. Fàcil perquè les respostes estan realment molt a prop. Estan dins. Quan et toquen, t'ajuden a mirar dintre. Quan toco, assenyalo. I quan toco, em toquen, perquè no es pot tocar sense ser tocat.

Cristina Hernando. Terapeuta i professora de Shiatsu Contact